Silvia Cano Juan
Secretària d’ Igualtat i Memòria Democràtica del PSIB-PSOE i diputada al Parlament de les Illes Balears.
Aquesta legislatura del canvi que ha presidit na Francina Armengol ha situat la reparació de les víctimes del franquisme en el centre de l’agenda política. Cada generació té una responsabilitat heretada i la nostra té un deute pendent amb totes les dones i els homes que varen ser víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura franquista, un deute amb totes aquelles persones que varen ser assassinades per defensar la democràcia front als colpistes.
L’aprovació de la llei de persones desaparegudes ens ha permès obrir fosses per tancar ferides, tornant els cossos a les seves famílies, però també a tota la societat. Una societat decent no pot tenir víctimes a les cunetes, ni a fosses comunes, i ni molt manco, honorar un dictador genocida.
La memòria defineix la nostra identitat i té una dimensió ètica i social. Interpretam el passat des del present, que és des d’on ens projectam cap al futur. I volem que aquest es fonamenti en la democràcia, la tolerància, la pau i el diàleg.
Aquesta premissa ètica és la que impregna la llei de memòria i reconeixement democràtics. Perquè si no recordam la injustícia i honoram les víctimes seria com si la injustícia mai no hagués succeït, i per tant, l’oblit es convertiria en un altre mecanisme de dominació i opressió, de «re-victimització».
El context ens convida a analitzar l’auge dels autoritarismes a tot el món i de partits neofeixistes amb representació parlamentària a Europa. Tornen determinats discursos de l’odi que ens recorden massa els pitjors discursos del segle XX. Per a una generació de joves com l’actual, la II Guerra Mundial, el nazisme, la Guerra Civil espanyola i ladictadura franquista queden massa lluny de la seva experiència vital i familiar. No podem permetre de cap de les maneres que s’instal·lin en la nostra societat revisionismes del que va suposar la dictadura franquista, amb l’assassinat per motius ideològics de tants homes i dones a les nostres illes. No ens podem permetre el negacionisme de grups d’extrema dreta que, malgrat ser minoritaris, volen marcar, des del radicalisme, l’agenda pública. La desgràcia és què ho aconsegueixen quan partits suposadament més moderats volen competir per la dreta i fan seus alguns posicionaments inacceptables respecte dels drets de les dones, del col·lectiu LGTBI o de les persones immigrades, fregant la xenofòbia.
Lleis com la de «fosses» o de «memòria democràtica» representen en sí mateixes una garantia de no repetició del feixisme i la violència. Són una eina pedagògica fonamental, però no suficients, perquè sabem que l’increment del feixisme també té causes materials, com la crisi i la desigualtat econòmica, que generen perdedors de la globalització.
Aquestes dues lleis són el fruit de la lluita i reivindicacions del moviment memorialista que durant aquests anys ha jugat un paper transcendental en la recerca de persones desaparegudes i en reclamar justícia. Justícia per poder enterrar els seus morts i dur-los flors; justícia perquè el nom del dictador desaparegui dels nostres carrers; justícia per retirar els honors i distincions als colpistes i assassins; justícia per declarar nul·les de ple dret totes les sentències i resolucions de caràcter penal, civil i administratiu, dictades pel règim franquista, per causes polítiques a Balears; justícia per poder investigar els crims del franquisme. Ja que per tractar-se de delictes de lesa humanitat són, per naturalesa, imprescriptibles, i es precís recordar que Espanya va signar el Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics, el 13 d’abril de 1977, i per tant, té un compromís ineludible amb el Dret Internacional.
Necessitam memòria democràtica. No per llançar-nos-la com un arma, sinó per comprendre qui som i perquè ens orienti cap a la societat de justícia que volem.
Necessitam de la memòria per reafirmar-nos en la democràcia i en el civisme, en el progrés ètic que ha d’acompanyar el desenvolupament tècnic i econòmic de la nostra societat, perquè la història té molts exemples que progrés tècnic i moral no van necessàriament de la mà.
Necessitam de la memòria perquè aquesta és garantia de justícia. Perquè, tal i com afirma Albert Camus, «no podem posar-nos del costat dels que fan la història, sinó al servei dels que la pateixen».